dijous, 16 de novembre de 2017

LA MÚSICA D'ENRIC MORERA

Morera vist per Picasso

El 12 de març d'enguany s'esqueia el 75è aniversari de la mort del compositor Enric Morera i Viura, ferm defensor de la divulgació musical des de l'àmbit més popular i compositor de les sardanes La Santa Espina, Les Fulles seques, L'Emporà entre altres i de tantes composicions.
Però realment què en sabem, més enllà de les sardanes? Encara no massa cosa. Entestat en crear un teatre líric català on es produïren un fons d'0bra escènica catalana capaç de fer ombra a la sarsuela, Morera, amb el seu caràcter enèrgic i amb una gran capacitat de treball, creia en la seva obra, malgrat les crítiques que moltes vegades venien per motius extramusicals.
Ras i curt. El mestre Morera fou un dels compositors catalanas més notables de finals de segle XIX i principis del XX. Amb un dels catàlegs lírics més extens, fou, des de ben jove, un gran defensor del cant coral i de la música escènica catalana. En conjunt, el seu catàleg el formen més de 700 partitures entre òpera, teatre líric, música escènica, música simfònica, religiosa, coral, instrumental i cobla. Va escriure la seva sardana vers el 1903, quan ja era una figura de renom, dins i fora del país i son justament les seves sardanes per a cobla, les que van tenir més repercussió popular. 
Malgrat això, la posteritat no ha reservat a Morera la mateixa sort que a d'altres grans músics com Josep Anselm Clavé o Lluís Millet per posar dos exemples. A partir de 1939, el buit fou absolut i el silenci fou total. Un cop acabada la guerra civil, s'acaba el que significà Morera i el que ell representava.
Alguns dels biògrafs del mestre asseguraven que si Morera no és conegut a l'estat espanyol, malgrat ser millor músic, - almenys en l'aspecte tècnic i en el domini instrumental-, que Granados, Falla o Albéniz, és degut probablement a circumstàncies del destí, sense tenir dubt que, tard o d'hora serà redescobert com ho va ser Bach, i que es podran veure als escenaris alguna dia les seves obres Bruniselda, Tassarba i tantes altres i que en el seu dia van ser un gran èxit de crítica i públic.
Biografia de Morera publicada el 1972
En paraules de l'escriptor sitgetà Ramon Planes, autor d'una biografia dedicada al compositor i que l'anomena de manera especial com "el cas Morera" ens explica : hi ha gent (parlem de persones dotades), que per sort o per traça, sempre naveguen amb el vent favorable. Es volten d'un grup d'amics, tots ells situats en llocs estratègics, i aleshores només cal fer còrrer les lloances mútues. D'altres, en canvi, es posen de cara al vent ; o bé és el vent el que dóna la volta. Tenen un talent que ningú no s'atreveix a negar. Però sigui per la seva poca o nul·la capacitat de maniobra, o sigui per enveges i els recels que han despertat, no hi ha manera de que surin. (...) Morera fou víctima del seu talent i de la seva sinceritat: En vida hagué de lluitar sempre, però sense descoratjar-se mai. I després de mort, la posteritat l'ha tractat com ho van fer alguns dels seus contemporanis. L'arma adversa de la posteritat és l'oblit. O amb més refinament encara: un oblit dissimulat".
Criat de ben petit a Argentina, la seva família s'hi instal·là com tantes altres famílies per trobar-hi prosperitat. Trobà en el seu pare, ebanista i músic, la seva base on forjar el seu talent i la seva personalitat. Tornaren el 1881 a Barcelona i allí, el mestre Tolosa li dona lliçons de piano, violí i harmonia, així com dels mestres Felip Pedrell i C. Vidiella.
Desprès d'una nova estada a l'Argentina entre 1883 i 1885, establint-se a la ciutat de Còrdova, treballa com a músic en cafès i teatres fins que, tot just, complert els vint anys, marxa a Brusel·les i durant cinc anys estudia al conservatori d'aquesta ciutat, on gràcies al mestratge de Philippe Fiévez, aleshores professor auxiliar del conservatori, assoleix una gran preparació tècnica.





El Modernisme musical

Desprès d'aquests anys a Bèlgica, el 1890, Morera torna a Barcelona. En aquell moment, amb 25 anys, entra en contacte amb els cercles innovadors del moment: L'Avenç i els Quatre Gats.
Amb tot l'impacte de la renovació musical que viu Europa, s'adona que Catalunya necessita una sacsejada per introduir els nous corrents ja consolidats al vell continent. Es dona a coneixer a l'Associació Musical de Barcelona i a la Societat Catalana de Concerts, entitats on posteriorment estrenaria bona part de les seves composicions.

La col·laboració Rusiñol-Morera
Morera es dona a conèixer a Barcelona el 1893, gràcies a una composició orquestral titulada "Dansa dels gnoms", on debuta com a compositor de música simfònica, estrenada a la veterana Associació Musical. També compon el poema simfònic "Introducció a l'Atlàntida", inspirat en la magna creació poètica de Mossèn Cinto Verdaguer, i estrenada per la Societat Catalana de Concerts.
Morera va venir a Sitges el mes de setembre de 1893 i participa en la Segona Festa Modernista on interpreta al Teatre Prado Suburense fragments de les seves obres Sonata en do menor i Quartet en si menor. 
La primera part del programa, -sota la batuta de Morera- s'interpreten a més, obres de Popper Goelard i un quintet de César Frank. En la segona part, s'estrena la traducció catalana per Pompeu Fabra de La Intrusa, de Maurice Maeterlinck.
És en aquest context on fa amistat amb Ignasi Iglésias, Ramon Casas i Miquel Utrillo. En la Quarta Festa Modernista (1897), l'esdeveniment principal va ser l'estrena al Teatre Prado de l'òpera La Fada, amb llibre de J. Massó i Torrents, el 14 de febrer de 1897.

Santiago Rusiñol i Enric Morera, autors de "L'Alegria que passa"

Morera ens va deixar un llegat musical únic i irrepetible, entre sardanes, drames escènics, música simfònica, obra coral que ens pertany. Algunes romanen adormides als calaixos i d'altres, perviuen en la nostra memòria col·lectiva, com la sardana Festa Major, bell passatge de la nostra festa gran i que es repeteix cada 23 d'agost, o la Santa Espina, esdevenint música de fons de tants moments transcendentals de la nostra història més recent.

dissabte, 5 d’agost de 2017

FESTA MAJOR, UN LLIBRE DE JOSEP MARIA ESPINÀS


Festa Major de Josep Maria Espinàs, publicat el 1969 per Destino


De de la col·lecció de llibres que l'editorial Destino va publicar entre les dècades dels 60 i 70, n'hi ha un que ens toca de ben a prop. El llibre, amb el títol Festa Major del periodista i escriptor Josep Maria Espinàs, és un llibre esplèndid que recull algunes de les millors festes majors catalanes, i redactat sempre amb la gràcia i identitat que hi posa l'autor, on, si ens hom mirem amb deteniment, queda clara la visió forània de l'autor barceloní. Presentat amb unes magnífiques imatges del fotògraf de Canet de Mar Eugeni Forcano, ens fan un repàs de les festivitats mes típiques i populars, retratades entre 1966 i 1967.No es tracta d'una enciclopèdia de festes majors, encara que n'ofereixi una valuosa antologia; és, per damunt de tot, un llibre viu, treballat sobre el terreny, gràcies a la singular capacitat d'observació dels seus autors, Josep Maria Espinàs i Eugeni Forcano, escriptor i fotògraf que han recorregut de festa en festa, compartint maldecaps i sorpreses, empentes i polsegueres, i centenars d'hores a peu dret. En ell es recullen festes majors grosses, com la de Vilafranca, Sitges, Cardona, Badalona, Solsona, Gràcia i olot, però també festes més humils com les de l'Esquirol, Vilalba Sasserra, Argentona, Castelló de la Farfanya, Torregrossa, Linyola, Arbeca, la Barceloneta, la Guingueta, Castellterçol o Cantonigrós.

En el capítol dedicat a la Festa Major de Sitges, Espinàs, amb afany curiós i observador, l'anomena Festa Major de La Moixiganga, posant aquest ball com a element principal i singular de la nostra festa principal. Hem de tenir en comte que el 1966, ni a Vilafranca del Penedès ni a Vilanova i la Geltrú es ballava aquest ball, si bé havia format part del seu repertori fins a principis del segle XX, aquest no va ser recuperat fins ben entrat els anys 80.
 Fotografia original d'Eugeni Forcano
És per tant aquest capítol, un testimoni de la Festa Major dels anys seixanta. Per als balladors i participants directes de la festa, aquesta es vivia amb la mateixa intensitat d'ara i de sempre.

El llibre es va publicar en primera edició el 1969 i se'n va fer una segona el 1976. Destino va ser qui va publicar el volum, que segueix la col·lecció d'altre volums, seguint una mateixa línia editorial : Els Monestirs Catalans, amb fotografies de Francesc Català Roca ; Guia de Catalunya de Josep Pla i fotografies de Català Roca ; Ceràmica catalana d'Alexandre Ciriri i Ramon Manent ; Vuit segles de carrers de Barcelona, entre altres.






"A l'esquerra, la dramàtica i inoblidable "Moixiganga" sitgetana... i a la dreta, els contrastos d'una festa major a ple estiu i en una platja de moda".


"Una dona indígena comença a remugar, després ja protesta en veu alta, busca adhesions, i aconsegueix complicar-hi un senyor respectable, que s'adreça finalment a un municipal. Li ensenya les dues estrangeres més sumàriament "bikíniques" que volten entre els nobles elements de la Festa Major, però el guàrdia dissimula".



"La presència d'una gentada caracteritza la festa major de qualsevol indret, però aquí no, aquí els turistes, estiuejants i passavolants tafaners són cosa de cada dia. Les úniques persones que us demostraran que avui hi ha alguna novetat són els senyors de l'Ajuntament, que s'han posat uns vestits serioros, unes sabates negres i unes corbates rígidament impecables. Entre la gent que duu shorts i va descalça, aquestes respectables persones deuen ser considerades com uns "provocadors"".

divendres, 28 de juliol de 2017

SITGES, LA BLANCA SUBUR


Festa Major de Sitges, 1924

I aquí va un altre article publicat al setmanari El Borinot, (juliol de 1924) episodi de Biografia dels llocs d'estiueigs a Catalunya"

No volem començar sense pronunciar aquest nom: Santiago Rusiñol. Fa trenta anys que el Cau Ferrat marca el ritme de la bellesa de Sitges, racó florit de la Mediterrània, per on han passat tantes personalitats.
Però hi ha de tot a la vinya del Senyor. Després de l'arribada dels quadres del Greco, amb l'Utrillo i En Casas tirant encens, i després que el Pati Blau fou exaltat i glorificat, la dama dels nostres amors se'ns tornà una mica vanitosa, enflocant-se vistosos plomalls, com una nouvelleriche, malgrat escaure's el fet molt abans de la gran guerra.
Al centre de la nostra finíssima platja, un home tot cordial, per nom Antoni Cartró, plantava quatre antenes per sostenir una ampla vela que es convingué a anomenar Toldo. La primitiva coberta s'anà eixamplant, i aviat se la designà per Kiosk. Pocs anys després se l'anomenava Conxa de Mar, i finalment Pavelló de... ídem. Doncs bé; els senyors forasters que han anat pujant i baixant Pel Pavelló de Mar, són en realitat, els qui portaren el major trasbals en els costums vilatans. No cal dir que els nostres "descobridors" implantaren immediatament, com evidents senyals de civilització, el "ball d'apatxes", "el ball de mantons", la pública exhibició en cos de camisa, i la supressió de l'ús de mitjons.
Cal fer justícia així mateix als nostres autèntics americanos, que han fet molt de bo. Però la gestió llur més aviat es desplega dintre el clos d'"El Retiro" i "Prado Suburense", que són els dos pols oposats de l'esfera de la vida estricta de Sitges. L'altre dia, el senyor Joan Ramon Benarprés (Ves per on) anava desesperat pel carrer, tot cridant: -Hem de cremar el "Prado" i el "Retiro" ; ja estem tips de partidismes; visca la unitat sitgetana!...- I altres coses per l'estil.
Però, però... si tot fos com una bassa d'oli, què fariem els sitgetans, tan ensopits? 
Llàstima que la dinàmica atmosfèrica no ens permeti ésser més explícits i, lamentant-ho amb tota sinceritat -després de pregar als botiguers que no s'alarmin perquè aquest estiu encara vindrà més gent,- demanarem que es presenti el senyor Francesc Armengol i Duran, els cognoms del qual ja el delaten (és de Sabadell); car heu de saber i entendre que parlem amb l'iniciador, promotor i realitzador del "Passeig Marítim", "Terramar" i "L'Autòdrom Nacional". Quina figura, eh, per no ésser sitgetana? Ah, aquests sitgetans que es descrismen únicament per defensar les finances municipals! Hem tingut homes d'un tremp definit que haurien escalat uns quants graons més de no haver gastat únicament llurs energies per reparar els danys del cacic, que té set vides com els gats. Consti que En Bartomeu Misas, en Joan Marsal, en Xavier de Querol, en Pere Carbonell, en Francesc Batlle, en Planas i Robert i molts altres han resultat de la fusta dels patricis íntegres i cal assenyarlar-los; de la mateixa manera que assenyalarem, dintre de les arts, en Mas i Fondevila, en Miró, en Joaquim Sunyer, n'Agustí Ferrer i en Magí Albert Cassanyes; havent crescut en els camps de les lletres en Llopis i Bofill, el nostre historiador, en Josep Roig i Raventós, perfecte novel·lista, en Trinitat Catasús, el poeta de les atzavares, Sant Joan i la blavor ; en Salvador Soler, que ara es dedica a fer sermons de Quaresma en plena canícula (qui no pot segar, espigola), en Josep Carbonell i Gener, creador de "Monitor"...
Si a tot el que resta dit afegiu l'Orxateria Valenciana i la Fàbrica de Gel Canigó, ja comprendreu que la nostra caldera, gustosa i sempre a punt de tast, courà plats especialíssims, i que els mallots, les veles llatines i el bacallà a la marinera no desmereixen en res d'altres vegades, aquests juliol, agost i setembre.

Caimitu Hill


dimecres, 26 de juliol de 2017

LA SITGES EXTRAORDINÀRIA



Es tracta d'un article breu, escrit amb l'humor propi de l'època, i que es va publicar al setmanari il·lustrat "El Borinot". Fundat per Lluís Bertran i Pijoan i Josep Aragay, el Borinot va ser creat amb intenció política, iniciada la Dictadura de Primo de Rivera. És un precedent d'"El Be Negre". Malgrat les bones intencions, no va poder sobreviure a la censura, ja que es va clausurar l'any 1927. Malauradament no podem esbrinar quin fou l'autor real d'aquest article. 


Enrieu-vos-en, de Deauville, Baden-Baden, Cauterets i Ostende. El veritable centre estival és Sitges. Ací és on hi ha la bona confitura.
Quan algú es decideixi a escriure el nostre Baedeker, que no s'oblidi de posar-nos al primer lloc de l'estiueig, de la Malvasia i del Moscatell, car no ens en recordàvem, i no fa res que negligeixi detallar la mena de banys, perquè els banys són el de menys.
Al futur hipotètic autor que voldríem incubar en aquestes ratlles, li direm un secret per tal que l'escampi per mitjà del seu vade-mecum i arribi al Far-West i a la Yokohama reconstruïda. El secret és el següent: en el subsol de certs indrets de Sitges existeixen raigs ultra-violeta. Un dia l'artista sitgetà N'Agustí Ferrer mentre pintava el cambril de la Mare de Déu del Vinyet anà a fer la migdiada vora el camí vell. En despertar-se, i ben despert, veié que al lluny, a frec del Passeig Marítim es projectava perpendicularment terra endins com si passés al caire d'un bassol. Corregué cap aquell lloc i no veié la més mínima senyal d'aigua. L'experiment el renovà mantes vegades, donant sempre el mateix resultat. El miralleig del desert de Sahara esdevé insignificant al costat nostre.
També n'hi direm una altra al futur autor hipotètic. A Cala-forn poden observar-se perfectament empremtes de peus de gegant, datant naturalment dels temps anti-diluvials, i vers els retorns d'Aiguadolç, en unes roques enormes apareixen meravellosament esculpides formes de torços humans...
Vinguen, vinguen els geòlegs, els historiadors, els estudiosos de totes les contrades, que no es tracta solament de fer rajar les aixetes dels renta-mans, sinó els dolls de la nostra antiguitat, -ai-las!- massa erma. 

Adam
El Borinot, núm. 39 (21 d'agost de 1924)



dilluns, 12 de juny de 2017

CORPUS:... LA FESTA... EL LLIBRE




Doble celebració aquest any, o triple!
Un. Els gegants celebren 120 anys, que es diu aviat, i per a tal commemoració, enguany sortiran per Corpus els gegants vells, els autèntics. 

Dos. La recuperació del penó de la Minerva. La Minerva era el nom amb el que es coneixia la Confraria del Santíssim Sagrament, entitat amb una antiguitat anterior al 1635 i que s'encarregava de l'organització de la festivitat del Corpus Christi, juntament amb el Consell de la Vila i que va esdevenir la més important a Sitges durant molts anys.
Per als membres de dita Confraria era un honor ser el pendonista. El penó, que data del 1854 és el més antic de les festes sitgetanes i va participar per darrer cop en la festa del Corpus del 1973. En aquests anys, el penó ha estat custodiat a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla i Mossèn Pauses en va encarregar la restauració l'any 2009. Enguany la figura del pendonista ha recaigut en Rosa Andreu i Almirall.


Tres. L'enhorabona a Eduard Tomàs per aquest nou llibre del Grup d'Estudis Sitgetans : Corpus : La Festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360 - 2017), on l'autor ha treballat a partir de més de 10.000 fotografies i on ha estudiat més de 18.000 documents històrics de Sitges, havent fet a més, un buidatge de més de 200 volums entre llibres, articles i tesis doctorals sobre les festes de Sitges i especialment sobre el Corpus.


Detall del nou llibre sobre el Corpus a Sitges d'Eduard Tomàs i Sanahuja

Aquesta nova obra, esdevé doncs un volum de consulta i de referència amb més de 700 notes sobre la festa i tot el que l'envolta, i on s'en destaquen les il·lustracions, i tot un gruix de referències que fins ara es desconeixia. Amb la intenció de ser el màxim d'exhaustiu, aquest estudi situa el primer testimoni documental del Corpus al segle XIV i una de les valoracions i conclusions amb les que el seu autor ens afirma, entre altres, és que la celebració del Corpus a Sitges ha mantingut inalterable el seguici processional característic del segle XIX, i que ha perdurat fins els nostres dies. 





Per saber-ne més....
Llibres

Marzal Ortiz, Miquel. L'Altar i la catifa de flors del Cap de la Vila : 1952-1957 : les bases d'una manera d'entendre el seu disseny. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, 2012

Mirabent Muntané, Antoni. Exposicions de clavells. Catifes de flors per Corpus. Sitges : Ajuntament de Sitges, 1997

Montornès Dalmau, Frederic. Les Catifes de flors a Sitges, un costum tradicional?, Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, 1988


Infantils

Sierra Farreras, Roland. Ginesta i clavells. El Corpus de Sitges. Sitges : Ajuntament de Sitges, 2009


Articles

Marzal Ortiz, Miquel. Mar al peu, clavells al niu a La Xermada. Sitges: Ajuntament de Sitges, Núm. 15 (estiu 200), p. 7-11.

Marzal Ortiz, Miquel. Les catifes del Corpus Christi de Sitges. Passat, present i futur a Butlletí del Grup d'Estudis Sitgetans. Sitges : Grup d'Estudis Sitgetans, Núm. 132 (febrer 2010).

Miret i Mestre, Xavier. L'ou com balla : del Corpus de Sitges a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 15 (estiu 2000, p. 12-14.

Ruiz de Castañeda, Jordi. Els Clavells i Sitges, una relació apassionada : Núria i Rosa Andreu, l'afició de dues germanes a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 21 (estiu 2001), p. 12-14.

Yll, Joan. Detalls del Corpus : en els altars de les cases particulars a La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, Núm. 21 (estiu 2001), p. 8-11.


En línia




dimarts, 9 de maig de 2017

CENT ANYS DE LA VERSIÓ TEATRAL DE L'AUCA DEL SENYOR ESTEVE

Josep Pla escriu en el seu assaig Santiago Rusiñol i el seu temps, a propòsit de L'Auca del Senyor Esteve: "... Rusiñol havia creat un arquetipus, un símbol social que durarà mentre el nostre poble, com a grup social, existeixi. (...) El Senyor Esteve, com a producte de la civilització industrial, existeix avui, amb tanta o més vitalitat que en el moment en què el llibre fou escrit". Aqueste frases de Pla es van publicar el 1942, però la seva vigència roman inalterable. 
La Barcelona burgesa, es convertia en la Barcelona del "senyor Esteve", provocant alguna queixa d'aquells que se sentien ferits per tot allò que desprenia la novel·la on Rusiñol, pintava tota una classe social barcelonina, personificant-la en un botiguer dels antics barris de Ribera, i com sabem, amb aquell punt autobiogràfic, barrejant-hi la ironia i la tendresa, fent d'aquesta obra, en aquell 1917, un èxit sense precedents pel que fa al nombre de representacions.





Com explica Margarida Casacuberta, "L'estrena de l'obra al Teatre Victòria representa un dels èxits més impressionants, segons es desprèn de les crítiques coetànies, de la història del teatre català. L'envergadura extraordinària d'aquest èxit es pot mesurar, en primer lloc, pel nombre de representacions que es van fer de L'auca del senyor Esteve al Victòria. Situa al bell cor del Paral·lel, hi acudia, nit rere nit, un públic nombrosíssim i absolutament heterogeni que, a més de reconèixer-se a si mateix sobre les taules o d'identificar-hi els seus avantpassats més immediats, tenia davant dels ulls -gràcies al costumisme que dominava l'obra i la magnífica escenografia de què s'havia pogut disposar- una Barcelona encara present en la memòria de molts barcelonins. En efecte, sis decorats diferents van ser projectats pels tres escenògrafs més coneguts del moment: Salvador Alarma, autor de la Muntanya Pelada i de l'interior de la fonda on se celebra l'àpat de noces; Maurici Vilomara, creador del Jardí del General i de l'interior de "La Puntual", i Oleguer Junyent, autor d'un carrer del barri de Santa Maria i de la sala amb arcova on es produeix l'escena de la guardiola, a més de tot el vestuari. (...) Tenint en comte tota aquesta parafernàlia, no ha de resultar gens estrany, doncs, que la cinquantena representació de L'auca, la nit del 18 de juny de 1917 fos celebrada amb la participació activa, a les escenes de la Muntanya Pelada i de la Processó, de nombroses personalitats del món polític i cultural relacionades d'una o altra manera amb l'artista. Aquest espectacle suplementari, justament amb la promesa que va fer Rusiñol d'afeitar-se la barba en cas que les representacions de L'auca arribessin al nombre mític, suposà una mena d'esquer per al públic, que va omplir de gom a gom el Teatre Victòria tot i que el preu de les localitats s'havien doblat.


Curiosament, l'any 1923 es va estrenar l'adaptació cinematogràfica de l'obra, dirigida per Lucas Argilés Ruiz del Valle. El desig dels seus autors era fer una cinta de gran nivell, contractant professionals de prestigi. La cinta va rebre poc acolliment per part de la crítica i del públic a causa del seu muntatge passat de moda i anticuat. Aquesta versió va comtar amb la participació d'Adrià Gual i d'Enric Borràs, que en feu el paper protagonista. Es va rodar íntegrament a Barcelona, la plaça del Pi, Santa Maria del Mar, i s'usaren escenaris pintats per als interiors.


De les moltes versions que se n'han fet, destaquem:

1956. Direcció de Pau Garsaball, pel grup L'alegria que torna de l'ADB, Gran Teatre del Liceu
1956. Per la companyia Orduna. Teatre Romea
1966. Per la companyia d'Adrià Gual, amb direcció de Ricard Salvat. Teatre Romea
1978. Direcció de Frederic Roda i Fàbregas, pel Teatre de l'Envelat, Passeig del Born
1984. Adaptació de Guillem-Jordi Graells, amb direcció de Pere Planella, per Zitzània Teatre, Teatre Grec de Montjuïc
1997. Direcció d'Adolfo Marsillach. Teatre Nacional de Catalunya
2007. Direcció de Xavier Canals, pel Grup Gent de Teatre de Sitges, Auditòri Hotel Melià Sitges
2010. Direcció de Carme Portaceli. Teatre Nacional de Catalunya




Rusiñol, Santiago. L'Auca del Senyor Esteve. Barcelona : Edicions del Teatre Nacional de Catalunya, 1997





dijous, 9 de març de 2017

QUAN RUSIÑOL ANANT PEL MÓN, ES TROBÀ SITGES (i II)



La nena de la clavellina (1893) Santiago Rusiñol. Foto: Josep Maria Alegre




Abans de l’arribada de Rusiñol a Sitges a finals de 1891, Ramon Casas havia exposat ja a la Sala Parés de Barcelona, “amb motiu de l’exposició conjunta, una composició en la qual una figura femenina, vestida de blanc, enmig d’un pati sitgetà pintat de blau, destacava per la seva brillantor i per la peculiar gamma de matisos d’un mateix color”.3
Tot això fa que Rusiñol tingués raons de pes per fer parada a Sitges i conèixer de primera mà el seu entorn i el seu paisatge marítim. Era l’època en què anotava els viatges que feia, sovint fent dibuixos i esbossos del que el meravellava, i com ell mateix explicava en el seu primer llibre, recull d’articles titulat Anant pel món publicat el 1896.
En aquest viatge a Sitges Rusiñol decideix fer-hi estada, quedant-s’hi un mes i mig, i per tant no continua el camí que s’havia proposat. En comptes d’anar-se’n de seguida a París, com havia fet l’any anterior, es quedà a Sitges a pintar i a descansar a la fonda de Francesc Carcolse. La coneixença amb els pintors luministes també va ser clau, ja que reben Rusiñol amb els braços oberts.
Rusiñol no va parar de pintar amb decisió i convenciment. Pintà alguns paisatges i un bon nombre de patis interiors,4 i casualment el que també aconseguí fou posar-se a la butxaca a “totes les forces vives d’aquella població i d’entusiasmar tots els esperits inquietes de la vila”.
També pintà retrats de gent senzilla que anava guanyant com a amics: La nena de la clavellina, En Tirano, En Cuca, En Malavida, els músics de La Banda del Pensil o el Retrat del metge Gaietà Benaprés.5
També és conegut que Rusiñol organitzà un banquet de comiat a la Fonda Subur, amb els sitgetans que més amistat havia fet, celebrat el 5 de gener de 1892. En aquella ocasió, Rusiñol pronuncià un discurs prou emotiu on feia esment amb les seves paraules, l’amor i estima incondicional que va tenir a partir d’aquell moment cap a la nostra vila. Aquest serà el primer dels molts elogis que Rusiñol dedicà a la nostra vila:
Doncs be, jo amics meus, anava caminant pel món, seguint terreny, i saltant torrents i barrancs, quan un dia vaig veure una terra on hi feia més sol que als demés llocs, on el cel era mes blau, la mar més blava també, les cases erren blanques i sense neu, i tot era verd i florit, hi vaig fer alto.
Vaig voler veure de la vora, el que tan hermós era de lluny, vaig voler seguir aquella platja on l’escuma sempre va i ve i gronxant-se alegrement, i sentir la veu d’aquell mar, que enraona amb veu d’onades dient coses que venen de molt endins i entren més endins encara, per qui les vol escoltar.
I no vaig tenir-ne prou de veure lo que des de fora es veia. Vaig voler entrar en aquests patis plens de llum, on l’ombra mai hi entra, i enquibint-me en aquells raconets blancs i blaus, a cada un d’ells hi vaig trobar un amic que em rebia somrient, que m’allargava la ma i me l’estrenyia amb apreci i se li pintava a la cara la noblesa del seu cor.
Potser per fer la contra, Josep Pla en el seu llibre Rusiñol y su tiempo, destaca que “En realidad a Rusiñol le costó bastante tiempo lograr que Sitges le tomara en serio. En los primeros tiempos fue considerado un bohemio suburbial, de café y taberna, un barrilaire más o menos divertido. Alrededor del artista y de sus amigos se había formado una leyenda de anécdotas diabólicas, pecaminosas ideas y maneras de vivir libérrimas. (…) Pero esto se disipó también con el tiempo. Cuando los habitantes de Sitges observaron que el Cau Ferrat atraía a forasteros conocidos y a mucha gente, consideraron más formalmente lo que Rusiñol hacía o decía”.
Del que diu Pla se’n desprèn just el contrari del que escrivien Utrillo o Planes, potser idealitzats de com van ser aquells mesos de tardor, però és molt probable que Pla en aquest escrit distorsioni i adapti les seves investigacions en un absurd sentit crític caduc. Les seves notes foren publicades a principis de la dècada dels quaranta, en plena postguerra i dictadura franquista.
Les noticies que llegim a les pàgines de l’Eco de Sitges són prou clares per posar-nos al corrent de les accions que Rusiñol va fer a Sitges a finals de 1891. Tornant a la cronologia dels fets, un cop a París, Rusiñol i Meifrèn exposaren alguns quadres en les exposicions artístiques que es realitzaven en aquesta ciutat, alguns dels quals es referien a paisatges sitgetans.6 Rusiñol estava convençut que aquests paisatges agradarien a París, i ja pel mes de juny, torna a la nostra vila, aquesta vegada per treballar en una exposició d’art que se celebraria a l’edifici de l’ajuntament. Aquesta exposició esdevindrà la primera de les cinc festes modernistes, celebrada per la Festa Major de 1892.
Victor Balaguer fou un dels que, des de la seva ploma, escriví no pocs detalls del Cau Ferrat i sobre la personalitat singular de Rusiñol.“Esta es la población escogida por Santiago Rusiñol para establecer su Cau ferrat. ¡El Cau ferrat! Hay que hablar, hay que hablar de esta humorada, que ha tomado todos los aires y todos los vuelos de una institución. El Cau ferrat es un capricho que ha venido á erigirse hoy en templo suntuoso del modernismo”.
“Santiago Rusiñol, el pintor impresionista, reputado por su talento excepcional, por sus cuadros de mérito superior, y algo también por sus rasgos de originalidad y de carácter, el artista noble, generoso y simpático, que ha sabido hacerse querer y admirar de todos, poseía una riquísima colección de hierros. Los fué recogiendo en sus viajes, y llegó á formar con ellos un Museo, pero un Museo de precio y de estima. Convertido Rusiñol en coleccionista de hierros, tiene hoy en este género un verdadero tesoro. En una de sus excursiones por Cataluña, se prendó de Sitges, y decidió hacerla depositaria de su artística ferramienta, recogida y alcanzada con la selección del inteligente, el celo del arqueólogo, la avaricia del anticuario y el ojo del artista”. 7
En alguna ocasió hem pogut escoltar que si Santiago Rusiñol no hagués tingut la pensada de construir el seu Cau Ferrat, Sitges, avui dia seria probablement un de tants pobles ignorats. Això no ho sabrem mai. El que si sabem és que ningú no dubta de la importància d’aquest patrimoni i del llegat que deixà el polifacètic artista al poble de Sitges, en la seva disposició testamentària, que es convertí en el bressol i temple del modernisme català i que ha estat juntament amb el Maricel, un dels museus més importants del nostre país.

BIBLIOGRAFIA
Coll i Mirabent, Isabel. Rusiñol. Vilafranca del Penedès: l’autora, 1990
Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol: el pintor, l’home. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1995
Laplana, Josep de C. La Pintura de Santiago Rusiñol: obra completa; Josep de C. Laplana, Mercedes Palau-Ribes O’Callaghan. Barcelona: Mediterrània, 2004
Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003
Pla, Josep. Rusiñol y su tiempo. Barcelona: Barna, [1942]
Planes, Ramon. El Modernisme a Sitges, Barcelona, Ed. Selecta, 1969,  (Bibl. Selecta, 421)



NOTES
3 Coll i Mirabent, Isabel. Ramon Casas. Una vida dedicada a l’art: Catàleg raonat de l’obra pictòrica. Barcelona: El Centaure Groc, 1999, p. 61
4 L’Eco de Sitges, 20.XII.1891
5 Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol: París, Sitges, Granada. Barcelona: Curial, 2000, p. 25-26
6 L’Eco de Sitges, 5.V.1892
7 Balaguer, Victor. Sitges, la blanca a Historias y tradiciones. Madrid : Tip. e “El Progreso Editorial”, 1896


divendres, 17 de febrer de 2017

QUAN RUSIÑOL, ANANT PEL MÓN, ES TROBÀ SITGES (I)

Fotografia de Santiago Rusiñol a Sitges, octubre de 1892

Santiago Rusiñol va ser des de ben jove un artista únic: pintor, escriptor, col·leccionista, precursor del modernisme a Catalunya, amic de Ramon Casas, Zuloaga, Utrillo, i tants altres artistes. Moltes són les seves anècdotes i vivències, la majoria d’elles plasmades en els seus quadres i escrites en els seus innombrables textos.
En motiu del 150è aniversari del naixement de Ramon Casas i la casualitat de que tot just fa 125 anys de la descoberta i primera estada de Santiago Rusiñol a Sitges, ens fa repensar que no són pocs els articles i llibres publicats que ens parlen sobre aquest darrer fet. Serveixi aquest article per recordar-ho i posar al dia tots aquests records.
Ja en la seva joventut, el seu interès per les excursions el conduïren a ser conferenciant i escriptor. En el marc de les activitats de l’Associació d’Excursions Catalana, Rusiñol realitza una excursió a Subirats, i de Ribes al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll i a partir d’aquí en fa una conferència. Més endavant, s’interessa per viatjar en altres paratges mes llunyans, tot i que en aquesta ocasió, situarem l’escena en el seu primer viatge casual a Sitges.
I és que no cal qüestionar-nos quina és la importància de la descoberta de Sitges per part de Rusiñol, però els sitgetans sabem que, pel que fa a la biografia de l’artista, aquesta efemèride va marcar una fita.
L’escena va tenir lloc a finals d’octubre de 1891. Com molt bé descriu Josep Laplana: ”Podrem veure com la personalitat desbordada de Rusiñol revertirà sobre la població de Sitges, talment que podríem parlar d’una mena de “místiques esposalles” entre la població i l’artista. El dia, doncs, i les circumstàncies en què el pintor va posar els peus a Sitges per primera vegada tenen considerable importància en la història local”.
Miquel Utrillo i Morlius precisà amb detall aquest moment, tot i que ell no el va viure en primera persona, però va voler saber-ne més, a base d’interrogar a testimonis directes d’aquest fet. En les seves notes, que després es publicarien en el volum Història Anecdòtica del Cau Ferrat per el Grup d’Estudis Sitgetans explica: “De primer hi ha el que el portà, que fou l’Eliseu Meifrèn, que passava de llarg perquè volia anar a Vilanova, sens dubte per veure el museu. El que el deturà, membre d’una família sitgetana a tot ser-ho, és en Rossend Bartés, que havia vist en un periòdic barceloní un gravat que representava l’artista”.
El viatge el van fer amb tartana i desprès de passar les costes del Garraf, van fer parada al cafè de la plaça de l’estació. Així va ser com Rossend Bartés el reconeix, gràcies a un gravat aparegut feia poc al setmanari L’Esquella de la Torratxa on l’artista apareixia amb cos d’ocell.1
L’enamorament de Rusiñol cap a Sitges també ens el va descriure l’escriptor sitgetà Ramon Planes: “Sitges oferirà tot el que Rusiñol desitjava en aquell moment: la quietud provinciana per contrarestar el frenesí de Montmartre, el sol per esbandir les boires d’allà dalt i, sobretot, un grup d’admiradors incondicionals dels quals se sentirà estimat i que l’estimularan constantment a fer coses”.
Però Sitges era ja un poble conegut per un bon nombre de pintors. El 1881 és l’any de l’arribada del ferrocarril i això va fer que la vila fos més propera a Barcelona. Aquí hi estiuejava el metge Josep Meifrèn, germà del pintor Eliseu, i l’escola luminista estava aleshores en plena efervescència. A més del pintor sitgetà Joaquim de Miró, hi residien també Arcadi Mas i Fondevila, Joan Roig i Soler, Joan Batlle i Amell i Antoni Almirall, i molt altres altres.
Una altra dada a destacar és que Eliseu Meifrèn, el company d’aquest viatge, ja coneixia l’entorn perfectament. Amb anterioritat, havia fet estada a Sitges i a Vilanova i, degut al seu interès per captar la llum en les seves pintures, es relacionà amb alguns pintors de l’escola luminista.2

Durant l’estiu d’aquell 1891, Ramon Casas i el mateix Meifrèn havien estat a Sitges pintant i aquest fet va transcendir a la premsa local. Com descriu Isabel Coll: “Els dos pintors sabien captar en les seves pintures la intensitat dels colors del mar, la sorra daurada de la platja i les barques de pescadors, tan característiques”. Per tant, Ramon Casas i els pintors luministes coneixien Sitges de primera mà, i sabem que Eliseu Meifrèn ho coneixia almenys, si tenim en compte la seva producció pictòrica, des de feia deu anys. I és més que probable, que aquests amics mostressin a Rusiñol alguns dels seus quadres pintats a Sitges.



Pati Blau de Sitges (1893) Santiago Rusiñol. Fotografia: Josep Maria Alegre


1 Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Curial, 1997, p. 68-70

2 Coll i Mirabent, Isabel. Eliseu Meifrèn entre 1879 i 1892 a Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, núm. 60/61, (febrer/maig 1992)

Seguirà....

divendres, 2 de desembre de 2016

ELS MOLINS. 1897

Els antics molins de Sitges. Modest Teixidor. 1897

Els antics molins de Sitges. Modest Teixidor. 1897


Dibuixos de Modest Teixidor i Torres (1854-1927). Pintor especialitzat en retrats i paisatges, tot i que va fer pintura d'història i costumista. Es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i a París, on fou deixeble de Carlous-Duran i Jules Bastien-Lepage.
Els antics molins de Sitges, desapareguts des de fa anys, aquí els podem veure dempeus, malgrat la seva decadència. Els dibuixos son del 1897.

"Voltats de garrofers, els molins, reposen al damunt d'un pedruscall brodat de farigoles i romanins. Miren al mar, blanquinosos, isolats i amb posat trist; senten enyorança de temps endarrerits, en que les moles voltaven molent el blat d'or que els hi abocaven a carretades... i del temps en que hi havia un moliner, que tant els estimava, donant-els-hi vida, emblanquinant-los, perque sempre fessin força goig... Llavors, que les devanadores, com sagetes de rellotge coratjoses, tallaven el vent, i que tant bé els hi esqueia voltant enfilades a dalt de tot"

Emerencià Roig i Raventós. Croquis Sitgetans IV. L'Eco de Sitges, 1.XI.1919








dimarts, 11 d’octubre de 2016

DEL MAS D'EN LLIRI A CAL LIRI


Potser els lectors trobaran que se’n fa un gra massa d’aquest debat a tres sobre un mas que ens era molt proper, en quant a la seva denominació i ubicació. Els hi demano disculpes per tornar  a treure el tema, si més no m’ha semblat d’un gran interès i molt alliçonador el resultat sobre els dubtes que sembla ser vaig generar amb l’article en qüestió i que m’han estat aclarits, tant per la Noemi com per l’Ignasi Mª. Muntaner.  La confusió m’ha ensenyat, gràcies a la cura que esmerça l’Ignasi en aquests detalls dels  noms dels llocs i que va recollir en un interessant llibre, que el susdit  mas  es pot dir de les dues maneres.  
Un dels motius que la Noemi centrava la denominació, deia que era per la gran quantitat de liris  que arniaven per l’entorn i que l’Ignasi també discrepa , degut que el nom del mas  prové, com ho té documentat,  del nom de qui en va ser propietari. Ell mateix, però, s’estranya de l’existència d’aquest ocell, ja que amb  aquest nom no apareix en cap diccionari. És ben bé cert,  perquè m’hi he referit altres vegades i també ho vaig buscar amb el mateix resultat. Però diré que sempre l’havíem anomenat així, es caracteritza pel seu plomatge, una barreja de tonalitats grogues i barrejat amb altres d’un color més fosc. Val a dir que fa gala d’ un refilar molt apreciat. Eren tres espècies les que predominaven per aquests verals: les caderneres, els gafarrons i els liris, deixant a banda els passerells i altres que els pobres acabaven amb el coll retorçat  i a la paella o dintre l’arròs.  Era un temps en què quasi totes les cases sitgetanes disposaven d’una gàbia amb l’ocellet. Els mateixos que havien estat captivats en els paranys. Cadascú tenia els seus proveïdors, els meus eren en Ginés Rufete  que vivia al Passeig de Vilafranca, on avui hi ha la llibreria de les seves netes, la Yolanda i la Bibi. Filles del  fill de la casa, també gran aficionat al parany, en Josep i la Pilar. L’altre era en Juanillo, en Joan Martínez, que regentava el bar, una mica més enllà, a  l’altra cantó de la pensió  Julian.
   Deixàvem que comences l’època de cacera i els hi portàvem la gàbia per a que quan  captivessin una de les tres especies esmentades ens la guardessin. Aquella gent tenia tantes ganes de quedar bé que no et donaven la primera que s’enredava entre les teles, sinó que les tenien uns dies  a casa per tal d’escoltar els seus cants, l’ocell que mostrava un cert mutisme li obrien la gàbia i el deixaven lliure, et donaven el que el seu refilet era persistent i bonic. Potser els més preferits eren les caderneres, els del cap tacat de vermell i una barreja de tonalitats en les plomes de la cua, i és que  tenien una fama ben guanyada. I potser els que eren més silenciosos eren els gafarrons que són molt similars, en quant a colors, als liris.
I del mas d’en Lliri o d’en Liri, a la família de cal Líri. Em refereixo als descendents i amos del mas i de les terres. Quan van marxar d’allà eren cinc germans, tres van anar a Cuba i no van tornar més, van quedar el Isidre Mestres Baqués, casat amb la Magdalena Vadell Marce. I el seu germà Ramon, casat amb  la Pauleta. El primer es va comprar una casa a la Ribera, es pot dir al costat on avui hi ha el Marenostrum . Però en l’aiguat de Santa Tecla, que va tenir lloc durant la matinada del 23 de setembre de l’any 1874,  li va quedar tot malmès i va decidir canviar de lloc, comprant una propietat  al  carrer d’en Bosc, on últimament hi vivia el doctor Serramalera i la seva família. Van tenir cinc fills: en Joan que va morir als 18 anys, la Catarina , la Lola, la Rosita i la  Cristina.
Aquesta última, la Cristina Mestres Vadell es va casar amb en Francesc Vigó  Vendrell. Van tenir dos fills, la Mª. Dolors i en Joan que va passar part de la seva vida  a Anglaterra on va morir. Quan van vendre la casa, en van comprar una al Passeig de Vilafranca, al costat de la casa dels pobres. Allà hi va anar a viure la Lolita quan es va casar amb l’Antoni Garcia.
El germà de l’Isidre, en Ramon i la Puleta,  van comprar  casa al carrer Sant Bartomeu, al costat de cal carreter. I el matrimoni va tenir dos fills, en Francesc, que va continuar amb l’ofici de pagès i en Josep que va fer de paleta. En Cisco es va casar amb la Dolors Soler Comas de cal  xiulet. Van tenir dos fills, la Carme i en Joan Ramon. I en Pepet  amb laCarme Soca Mur, la seva filla  Olga i el net en Francesc Parra Mestres.
Continuant amb els germans Mestres, la Catarina es va casar amb en Joan  Cañellas Domingo que va enviudar i es va tornar a casa amb l'Agustina Martí Ill,  de l'espardenyeria  carrer Sant Damià 8.  La Lola amb en Francesc Viñola , germà d’en Gumersindo,   treballava a la fàbrica de sabates d’en Julio Martínez Àvila van tenir dues filles, la Lolita i la Mercedes. La Rosa es va casar amb en Manel Farreras, i van tenir també dues filles : la Maria Rosa, casada amb l’Antoni Enríquez  i la Toni, qui damunt la seva bicicleta  passeja una eterna joventut.
Són gent de cal Liri, descendents dels propietaris del mas. I que quan en Pepito Milà i va anar a fer de masover ells ja no n’eren part interessada. És curiós  com ha donat de si un mas que, durant tres setmanes, ha propiciat estires i arronses en les pàgines d’aquest setmanari.    
    Davant les evidències podem dir que, amb tanta terra pel mig, la collita ha estat bona.

                                                                                   J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'abril del 2016 )


Festa Major de Sitges, 1942
D'esquerra a dreta els geganters Antoni Caverdós, Antoni Nogués Borrell, Joaquim Comas Paulí, Josep Milà Mirabent (Pepito del Mas d'En Lliri) i Joan Coll.